LA MALLERENGA DE L'ASILO Es curiós que de vegades fas descobriments totalment fortuïts. Ja fa una pila d'anys, cap al 2009, davant de l'Asilo de Sant Andreu, vaig trobar 5 pollets plomats de mallerenga carbonera que no volaven i em vaig afanyar a intentar salvar-los de les rodes dels cotxes i d'altres perills. El primer que vaig fer va ser observar don podien procedir. No ho vaig poder endevinar. Deduint que els pares dels pollets fossin prop, vaig veure que al pendent de terra de sobre túnel de les vies hi havia un arbre. Vaig agafar-los un per un i llençar-los ben alt per tal de que arribessin a l'arbre que hi ha al talús, que és on pensava que podrien ser els pares de les criatures. I amb aquesta acció pensava que no hi havia solució al problema don havien sortit les petites mallerengues. Però vet aquí que més d'una dècada desprès d'història continua. Davant l'entrada hi ha: un ficus, el passadís i una olivera; aquesta tocant a la paret de la capella. A la teulada d'aquest edifici hi ha uns colzes de ceràmica, que penso serveixen per ventilació. L'altre dia tornant de la classe d'anglès vaig veure una mallerenga que es ficava a l'olivera, i com sempre vaig intentar de treure el mòbil per tal de fer una gravació o una foto. Però no va ser possible. L'ocellet va estar uns segons esporgant el arbre, i de sobte veig que es fica per l'últim dels colzes de ventilació de la teulada de la capella. És ben curiós els llocs on aquests ocells escullen per tal d'ubicar el seu niu. Quan era petit al meu poblet castellà vivia en una casa que a darrera hi havia una terra de cultiu amb un roure molt gran al mig, i flanquejada a l'oest per tres cases adossades la del meu avi i les dels dos germans seus. La casa del meu avi matern, era la última del poble, era de tres alçades. Al segon pis hi havia tres habitacions a la part de darrera i dues al davant. En una de les habitacions de darrera per la part externa hi havia una de les pedres calcàries que tenia un forat que comunicava amb la tarima de l'habitació. Aquest forat durant dos o tres anys va ser on una parella de mallerengues "herrerillos carboneros" van fer el seu niu. Posteriorment un eixam d'abelles van establir-se i per tal d'arribar a collir la mel vam haver de serrar les tarimes de sota del llit. Comentant aquest fets amb un mestre company de fatigues quan treballava a Santa Coloma em va comentar que a casa seva un altra parella va fer el niu en un càntir que estava penjat a la paret de la façana de casa seva. Com veiem les mallerengues aprofiten els forats que tenen a l'abast. És per això que des del 2010 a l'Escola M Unamuno de Sta Coloma els alumnes de 6è han fet caixes niu i les han penjat a la zona d'esbarjo que hi ha al camí de la Font de l'Alzina. El curs passat aquesta activitat no es va poder realitzar pel tema de la pandèmia, però ja hi ha les deu caixes niu plantejades, pendents de que els alumnes de l'Escola puguin muntar-les.

PROJECTE CAIXES NIU PER A LA MALLARENGA

PLANTEJAMENT I JUSTIFICACIÓ
A les nostres ciutats en els parcs i les minses agrupacions d'arbres dels nostres carrers si parem la nostra atenció amb calma ens sorprendrà un petit ocell groc amb el cap llistat en negre que molt diligentment va repassant les branques i fulles picotejant buscant-se el seu aliment que son els insectes que parasiten els arbres. També si tenim paciència el sentirem el seu tentineig com si un petit ferrer colpeges un ferro a la farga. És per això que en castellà es diu herrerillo.
Es l'eixerida mallarenga que de sol a sol esporga de paràsits els arbres.
La nostra bonica criatura té un greu problema amb els arbres urbans ja que són tots arbres joves i no presenten cap forat on fer el niu; inclús es dona el cas que molt sovint veient que els arbres vells són arrencats i que es planten arbres nous.
La nostra actuació serà doncs oferir a aquest depredador d’insectes una caixa per que pugui fer el seu niu.
MECÀNICA I DESEMBOLUPAMENT DEL PROJECTE
La confecció de caixes niu acostuma a fer-se amb fustes tot i que es poden utilitzar altres materials com fang. Això si, donat que als nostre clima mediterrani es donen temperatures elevades no es poden utilitzar materials, com metalls i plàstics que incrementarien la temperatura de l’interior.
Les caixes que veiem penjades acostumen a tenir un aspecte com d’una petita casa amb teulada i que al front pressenta un forat rodó per on entra i surt l’ocell.
L’esquema d’aquesta construcció amb les mides es el que es pot veure al llibre “Els amants de la Natura” Ed. Blume i que regalava la Caixa de Barcelona allà pels anys vuitanta, actualment el podem l’esquema i els procediment a seguir a la web www.xtec.cat/~jcerdeir/ .
Per tal d’aconseguir la motivació es podem veure uns videos de la web educativa del Regne Unit http://www.arkive.org/blue-tit/parus-caeruleus/
Els continguts d’aquesta activitat estan a cavall entre el medi natural, la plàstica i l’educació del medi ambient.
Procediments per fer la caixa niu de una caixa de fruita
Hi ha unes caixes de fruita, que cada dia llencen els botiguer al contenidor de la brossa, que estan fetes de fusta normal i els dos costats mes llargs d’uns 54 cm o 44 cm de llargs, per 9 cm d’amples i 0,5 cm de gruix que són ideals per la nostra activitat.
Aquestes caixes estan cosides amb grapes i les poden desfer fàcilment amb unes estenalles o alicates i un tornavís.
Per tal de facilitar la confecció de les caixes niu es pot fer un prisma de cartró al que podem enganxar les fustes amb cola blanca de fuster o simplement mantenir-les subjectes per sobre de la nostra figura de cartó per tal de que es mantinguin ajuntes fins que o bé les clavem o les encolem i clavem.
Un tros de cantonera de la caixa de fruita el farem servir per clavar el davant i el de darrere de la caixa niu.
Farem un forat al mig per tal de poder passar el filferro per penjar la caixa a les branca del arbre.
En aquest travesser hem de col·locar les dues fustes que faran de sostre que han de permetre obrir per tal de fer observacions i la conservació i manteniment.
Si no no velem deixar el cartró dintre de la caixa niu el que cal fer aprofitar les fustes de la base de la caixa de fruita enganxar-les amb cola blanca de fuster, per dintre, i de retruc es s’enforteix tota l’estructura. Aquestes tires són fàcilment retallables amb un cutter.
El forat del frontal ha de tenir 25 mm si volem destinar la caixa niu a la mallarenga si fem el forat de major diàmetre la caixa niu pot ser ocupada per altres ocells més grans com ara el pitroig, el tallarot, el coltort, l’estornell, el pigot o el pardal.

COOPERATIVES DE PARQUINS

L’Ajuntament amb la seva política de afavorir el transport públic està transformant els carrers, i ha suprimint pràcticament totes les places de parquin que hi havia abans a la majoria de carrers de la nostra ciutat.
Tan sols als carrers que no estan arranjats encara hi ha la possibilitat de trobar aparcament.
Però certament això ha creat un greu problema als veïns que tenim cotxe. Molts de nosaltres hem optat per compar-ne una plaça. Hi ha dues opcions; les de promoció municipal, que va ser la meva opció, o les de promocions privades.
Les de concessions municipals són per 50 anys i la meva em va costar 22.000 € amb l'iva i escriptura (promoció del 2003). Les ofertes privades estan en 36.000 € que amb IVA i escriptura se'n van als 40.000 €.
Penso que si el veïnat es constituís en cooperatives de construcció de parquins tindrien la possibilitat de fer-se amb una plaça de parquin més barates. No més fer comptes una mica per sobre: 150 socis a 20.000 € el capital de que disposen es de 3.000.000 €. Crec que per aquestes xifres es pot sufragar la construcció d’un edifici d’aparcaments.
Altra de les opcions que em venen al cap és l’opció mixta; és a dir: a indrets de sol públic com places i passatges constituir cooperatives de usuaris i que l’Ajuntament cedís l’ús d’aquests espais en les mateixes condicions que ho fa actualment i que amb els diners dels usuaris de la cooperativa es construís el parquin.
Crec que s’ha de conciliar l’us del vehicle particular, i la política actual del Consistori. La racionalització de la utilització del espai públic obliga a les institucions municipals a tractar de resoldre els problemes que crea l’opció triada de fer desaparèixer els cotxes dels carrers.
Tinc el convenciment que les opcions polítiques que realment vulguin atreure al ciutadà han d’incorporar noves propostes en els seus programes de govern de ciutat i que realment promocionant aquest tip de solucions minvaria la abstenció a les convocatòries municipals.

Marca ecològica a Sant Andreu

“A SANT ANDREU L’ECOLOGIA UN DEU”
TRES SECTORS D’ACTUACIÓ
I. ECO ESCOLA
• Impulsar el desenvolupament d’activitas taller sobre la ecologia i el medi ambient a les escoles del barri.
• Reciclatge a les aules amb control informàtic dels materials.
• Promoure el respecte a la Natura i el medi ambient creant:
• Consells escolars del alumnat del medi ambient a l’escola.
• Tallers d’actuació a les zones verdas properes a l’escola.
• Tallers de construcció de caixes niu i refugis pels ratpenats.
• Tallers d’observació de diferents espècies d’ocells i d’altres animals que viuen a les zones verdes properes a l’escola.
• Creació d’una web a la XEILL (Xarxa Educativa I Lliure) Conexió wifi per radio freqüencia. Amb links de webcams per observar nius i refugis. Forums blogs i xarxes socials sobre l’ecogolia al barri.
II. ECO CIUTADANS
• Crear la “tarja de crèdit ecològic” amb el registre informàtic de les actuacions de les famílies en quant el reciclatge.
• Adhessió de forma voluntària a aquesta tarja.
• Contenidors inteligents que s’obrin amb la tarja i que registrin el volum/pes de les boses i el propietari i el marcatge de cada bossa per tal de fer la traçabilitat dels materials.
• Fer l’estudi de l’estavi econòmic que representa un comportament ecològic i aquest estalvi aplicar-ho al canon de l’aigua.
• Difussió e incintivació ciutadana a la conducta ecológica.
III. ECO LLARS
• Desenvolupament de les energies alternatives als habitatges.
• Colectors solars per l’aigua calenta a totes les llars del barri.
• Crear un equip técnic per tal de realitzar els estudis de cada instal•lació a cada comunitat de veins.
• Incloure aquestes actuacions al plà de rehabilitació dels barris.
• Crear igualment l’equip tècnic d’aplicació de la energia fotovoltàica a les comunitats que estén disposades a aplicar-la.

Els tenim a tocar¡¡

A la nostra Barcelona tenim tan aprop alguns animals que no ens calen gàbies, ni terraris per gaudir d'ells.
La meva il·lusió fora sensibilitzar la gent per tal de que senti i s'adoni de la seva presencia, i del profit que de molts d'aquests animals treien sense ser conscients.
Jo tinc una teoria; que des de que els carrers s'han poblat d'arbres, i que com les condicions ambientals de la nostra ciutat no els afavoreixen, són més propensos a desenvolupar paràsits, i que precisament per aquest fet els predadors d'aquests insectes, els ocells, s'han acostat a la ciutat.
De sempre m'ha agradat observar els ocells. I em vaig sorprendre que quan vaig arribar a Barcelona, en el 69, no hi havia tants arbres als carrers, però als pocs llocs on hi havia gespa amb arbrat es veien merles, curiosament encara que hagués tràfic intens i gent passant contínuament, no s'espantaven com succeïa al meu petit poble castellà que fugien de seguida no més que et sentien de lluny. En moltes ocasions els observava llargues estones quiet i tenien un comportament com si no s'adonessin del que els envoltava.
Aquests ocells canten, el mascle, al capvespre i a l'alba. Tenen uns xiulets que es podem imitar fàcilment i si qualsevol xiula imitant-lo automàticament responen amb altra variació com si fos un repte, i això es pot allargar tant com vulguis, no s'acaba mai. Això ho vaig a aprendre del meu germà que ho feia quan anaven a l'hort a regar i els sentien cantar enlairats en els oms de la riera, i em feia molta gràcia.
Els ocells són tan agosarats que davant dels nostres nassos són capaços de fer el niu, però ho saben fer tan bé, que no aconseguim veure'ls a simple vista. Hem de seguir-los amb molta cura per descobrir els nius, aquestes autèntiques obres d'art.
Durant més d'una dècada he fet de mestre en un col·legi de Badalona i tots els anys en un pi del mig del pati al devanit de la finestra de la classe feien el niu una parella de verdums i tan sols una vegada, per culpa d'un cop de pilota, van caure al terra tota la pollada ja plomats i vam aconseguir es salvessin de la desfeta impulsant-los per tal de que arribessin al pi, on eren esperats pels seus pares.
Hi ha dues parelles de caderneres que fan niu al carrer Joan Torras, cada any en aquest carrer en els negundos que hi ha davant d'Automòbils Conchita cria una parella de verdums, altra fa niu a la plaça Mercadal. Fa dos anys vaig trobar tres mallerengues que havien caigut del niu al lateral de la Meridiana davant del Asil, les vaig deixar al marge que hi ha entre el lateral i la Meridiana i a de seguida vaig observar que s'acostaven els seus progenitors. Al meu carrer S. Hipòlit, a les poques eixides que resten, cada any crien les merles a les heures, buganvilles i heures enfiladisses.
Al capvespre en molts arbres dels nostres carrers els pardals i els estornells es reuneixen per passar la nit, formen un xivarri molt particular. A la tardor els estornells acostumen a fer estols de varis centenars i volar en formes tan peculiars i cadencioses que més d'una coreografia de ballet no aconsegueix a mostrar tanta bellesa i coordinació. Aquest fenomen es pot observar a la Pça. Catalunya. De visita a Carcasone vam estar una bona estona contemplant aquestes evolucions. També se'ls pot observar també a Tarragona a les in-mediacions de la estació de RENFE.
M'agrada molt anar córrer per la riba del Besos i contemplar i sentir ànecs, fotges, garses, esplugabous, orenetes, falciots, i alguna vegada ansares i rossinyols. Tot i que el riu no està del tot recuperar bull de vida tant a la matinada com ai capvespre amb les evolucions de ratpenats. Es una delícia veure com els estols de falciots i orenetes cerquen els insectes per alimentar-se. Els falciots fan cercles per envoltar les seves preses. Les orenetes a ran de gespa van pentinant per treure's el seu aliment, inclús em segueixen per aprofitar si qualsevol insecte que s'espanti al meu pas. L'altre dia estaven segant l'herba i unes deu orenetes envoltaven el talla-gespa a l'espera dels insectes. De vegades he vist al xoriguer aletejant quiet per tal de albirar els talps, ratolins o sargantanes i trobar el seu aliment.
Aquestes sensacions m'agradaria plasmar-les en documentals per tal de fer veure que no calen gàbies per gaudir dels ocells. Voldria que, igual que s'ha fet amb els falcons de la Sagrada Família, es pogués contemplar amb una webcam el cicle vital d'aquestes criatures. També, fora bo, que es fomentés des de les escoles la fabricació i col·locació de caixes niu, per les mallerengues, i refugis pels ratpenats i altres ocells, que tenen tantes dificultats en trobar llocs adients per fer el niu.

I SI ELS AJUDESSIM?

Ens queixem sovint de les plagues de mosquits que envaeixin i quasi ben bé sempre pensem en combatre'ls amb insecticides; no parem atenció en que precisament són l’aliment dels insectívors. Aquest animals tenen moltes dificultats per trobar lloc pel seu cau o niu.
L’ultim cap de setmana de maig vam visitar els nostres fills a Salzburg, i vam fer vàries sortides pels voltants tan meravellosos que hi ha la regió amb llacs, estanys i boscos tant formidables, així com la fronterera Babiera. Em va sorprendre molt gratament en veure que a molts arbres als troncs hi havia clavades unes caixes de fusta estretes i rectangulars. Guiat de la curiositat vaig preguntar la seva utilitat. Em van informar que eren caixes refugi pels ratpenats. Com tinc el costum de córrer per les ribes de gespa del Besós se'm va ocorre al instant que aquí es podrien posar als ponts. Els quiròpters tindrien molta feina per acabar amb els núvols de mosquits que al capvespre inunden les ribes d’aquest riu feliçment en procés tant avençat de recuperació.
Si els ratpenats son els insectívors nocturns les orenetes i falciots ho son del dia. Penso que igualment es podria aprofitar aquestes estructures per facilitar-ne la nidificació d’aquests ocells que malauradament tenen poques facilitats per fer-ho. L’oreneta (hirundo rustica) acostuma a fer el seu niu sota teulada, normalment als estables, però si el facilitem en un lloc aixoplugat amb un angle de fusta en fa el seu niu de bon grat.
Els falciots i ballesters ho tenen més magre per a establir-se ja que la seva anatomia,amb peus tant curs, els obliga a enlairar-se sempre des de un lloc alt.
Per això fora bo que als alers de les teulades es fessin les cavitats on poguessin fer el seu niu. Molt sovint veiem aquests ocells ficant-se en els antics forats de ventilació que es deixaven a sota de les teulades.
En els voladissos de les teulades, sobre tot si estan fets amb teula, i pintats de calç i orientats al sol tant de matí com de tarda, atrauen molt les orenetes per fer el seu niu.

EL PAN DURO

La sabiduría popular encumbra este alimento a cotas de excelencia. Si reparamos en frases: más bueno que el pan, es un pan bendito, a buen hambre no hay pan duro, nunca por mucho pan es mal año, ganarás el pan con el sudor de tu frente … así podíamos continuar con tantas i tantas expresiones en la fraseología popular sobre el pan… pero no es mi intención hablar de esta riqueza cultural.
La influencia que ha tenido este producto en la alimentación la humanidad ha sido fundamental. Posiblemente sea el alimento que ha representado más de la mitad de la ingesta humana desde el neolítico.
De niño, en el entorno rural de mi Castilla natal, si el pan caía al suelo se besaba al tiempo de recogerlo. Esto significaba un desagravio hacia este preciado alimento en épocas, si no de hambre, si de que no de poder desdeñar el más pequeño mendrugo en la frugal alimentación de los años 50. Creo que también podía dar a entender este beso, el sinfín de trabajo y preocupación que daba a nuestros progenitores y de rebote a sus descendientes conseguir ese preciado alimento; la siembra y la cosecha del trigo, la elaboración de las hogazas... Recuerdo el trajín que representaba el “día de amasar” acarrear harina, agua y leña hasta el horno. Ver como las mujeres de casa cernían la harina la amasaban para después depositarla en la artesa tapadita con la manta a cuadros hasta que subía con su redonda y tibia preñez.
En casa todo se reciclaba. En mis recuerdos de niñez de mi entorno rural, la palabra basura tenía dos significados; el de estiércol que servía como abono de los campos y basura urbana de la capital de provincia, que veías recoger a un señor con blusón que tocaba la corneta para que las señoras volcaran el cubo en el carro tirado del correspondiente rocín. Eso a mis ojos era un exotismo de la urbe que me fascinaba.
El pan siempre tenia un uso, como tenían el suyo las peladuras de las patatas, las hojas exteriores de coles, lechugas, los tronchos, las sobras de las comidas…todo tenía su utilidad, los cerdos, gallinas, conejos, cabras, ovejas… daban buena cuenta de todo esto, y por cierto, de muy buen grado.
En la actualidad el pan ha perdido esta connotación, bien es cierto que no en todas partes. Aún existen ciudades, como Lisboa, en que el pan se sigue dejando en los contenedores de basura, apartado en bolsas para que otras personas puedan reutilizarlo.
¿Tan difícil es establecer una red de recogida de este alimento y de esta forma poder aprovecharlo? Representa una falta de respeto a actividad humana que se tire todo a la basura y que no se aproveche. ¿No hay nadie que quiera poner en marcha una iniciativa en que la materia prima le resultaría gratis?